Annosissima puella

Tempus vibēbō tē, mī domina, pūnīre ob iniūriās meās, tuam fūrāndō pulchritūdinem. Capillōs tuōs ab arte et iuventūte crispātōs, aurōsōs, in nivem pūram versōs vidēbō. Et prō rosīs quibus aetās tingit faciem tuam (vae, male mūnīta!), līlia succēdent, confectā illā, quae molestiās auferant et Flōrae invidiam. Sed tamen cum tempus caecum aciem obtudisset formae tuae fūrātumque esset ex ōre flātum tuō, rēgīna, meum fervēre vidēbis vulnus, ardēre incendium. Quippe etenim nōn perit flamma, ventō quiētō, nec vulnus reficitur, obtūsō ferrō.

Veré el tiempo tomar de ti, señora, 
por mí venganza, hurtando tu hermosura;
veré el cabello vuelto en nieve pura,
que el arte y juventud encrespa y dora;

y en vez de rosas, con que tiñe ahora
tus mejillas la edad, ay, mal segura,
lirios sucederán en la madura,
que el pesar quiten y la envidia a Flora.

Mas, cuando a tu belleza el tiempo ciego
los filos embotare, y el aliento
a tu boca hurtare, soberana,

bullir verás mi herida, arder el fuego,
que ni muere la llama, calmo el viento;
ni la herida, embotado el hierro, sana.

Imago: Hans Baldung (1484-1545). Tres aetates et mors. Museum Pratense (Matriti).

Comentarios